 |
|
Història
El segle passat va finalitzar a la nostra ciutat deixant un simpatiquíssim estol de bon humor. Malgrat les catàstrofes de tota mena que van tenir lloc a Barcelona durant el segle XIX, el vuit-cents barceloní serà sempre, per a nosaltres, abans que res, l’època del bon humor; i quan parlem d’ell sentim una irresistible tendència a destacar els perfils de’n Pitarra, Aulés, Llanas, Sendil, el bohemi Altadill i el prestidigitador Fructuós Canonge, millor que els Espartero, els Xics de les Barraquetes, els Bernat Xinxola. I és patent la nostra preferència per les gatades, els relats tenebrosos de la Ciutadella.
Se’m permet una opinió sincera, tot i que pot provocar protestes? A mi em sembla que recordem aquell vuitcentisme ple d’humor enginyós amb la nostàlgia de qui recorda quelcom que ja no té i que cada dia és menys al seu abast. No ens enganyem, l’humor d’avui no té comparació amb el dels nostres avis. L’humor actual des del llibre, el diari o l’escenari, és un humor professionalista que no té res a veure amb aquell de l’època dels bastons. I és que avui, per regla general, tothom sembla haver-se empassat un bastó i l’acudit estàndard no aconseguirà mai la gràcia espontània d’una dita de l’Albert Llanas o unes quintillas de Pitarra.
Tanmateix, si algun cop s’arriba a escriure la història de l’humorisme barceloní, el savi encisador que la relati observarà, amb curiositat, que en ple segle actual hi va haver a la nostra ciutat una rebrotada simpatiquísima d’inconfusible segell vuitcentista al qual em referiré breument en la meva Estampa d’avui.
La cosa succeí de la manera més senzilla. Era l’any 1927. Aquell gran artista anomenat Santiago Rusiñol estava reclòs a casa seva perquè no es trovaba gaire bé. Els seus amics es tornaven per fer-li companyia. Una tarda l’il.lustre crític i publicista (i barceloní cent per cent) Joaquím Ciervo, estava de torn.
Ciervo, que és un home xerraire, amic de l’anècdota, especialment del vuit-cents barceloní, va explicar a don Santiago que son pare li havia explicat que allà per l’any 1870, a la Fonda Falcó, havia assistit a un àpat divertidíssim, simbòlic i molt original, atès que tots els assistents tenien cognoms irracionals. Aquel àpat -mongetes amb llomillo- es va anomenar Dinar de les Bèsties i va fer molt d’aldarull. Comentant aquella història Ciervo proposà a Rusiñol: - I si ens divertíssim una mica?Que us sembla si organitzem una penya humorística.Bé, mans a l’obra... Mireu: vos i jo tenim cognoms d’animals i moltes són les persones que es troben en el nostre cas. La penya podria anomenar-se Arca de Noé.
Rusiñol es va animar. La idea li agradava, com tot el que fos humorisme i entremeliadura. El seu comentari va ser breu i sucós: D’aquesta manera – va dir -jo seré l’animal de ploma més petit, però tambè el més vell.
Amb la seva característica activitat, Ciervo va iniciar els treballs. La penya va ser un fet. Al cap d’uns dies, a l’Arca de Noé ja hi havia un llop, un conill, un lobo, un garrí, etc, etc.
Rusiñol va rebutjar la presidencia, objectant que era un animal mandrós. Llavors va ser nomenat president honorífic per in eternum, i de la presidencia efectiva se’n va fer càrrec en Joaquím Ciervo. La penya va ser, des del començament, reducte d’humor, però també d’art. El seu historial – impossible de concretar en uns fulls- va ser escrit pel seu cronista La gran Miloca (època de l’ocell Miloc) amb marcat estil ciervístic. Proliferen els sopars i les visites al Parc Zoològic i el lliurament de condecoracions amb discursos davant les gàvies. L’Arca de Noé va tenir un himne, un òrgan oficial – La Gatzara- i un penó.
|
