Què som

 

L’Arca de Noè és una entitat barcelonina que convoca els seus membres-animals periòdicament als pinsos que es celebren en diferents estables-restaurants de la ciutat de Barcelona. Aquests pinsos reuneixen al voltant de la taula tots els animals i convidats, barrejant artistes, empresaris, polítics… amb un objectiu: compartir estovalles i passar-s’ho d’allò més bé. L’Arca de Noè convoca anualment els premis Gacel.la i Pantera.

L’Arca de Noè som una associació lúdic-cultural-humorística que aviat complirà 90 anys en els que mai ha deixat de convocar els seus membres a trobades, festes, pinsos, bateigs, actes ciutadans i tot tipus de brandades. L’Arca, amb simpatia i bon humor, es fa sempre present en els actes ciutadans de Barcelona gràcies a la intensa vida social dels seus membres, aprofitant la seva projecció i el prestigi en els diferents àmbits d’actuació que aquests desenvolupen.

El que millor ens defineix als membres de l’Arca, i que ens uneix com a bon ramat, és la nostra condició d’animals. Animals que ens trobem en el nostre estable per menjar, divertir-nos, criticar, cantar, bramar…Però sobretot per gaudir de la millor companyia. I és així des del naixement de l’entitat, doncs, els animals membres de l’Arca, ho són tant dins com fora del nostre estable, i si bé als nostres pinsos ens agrada fer-nos la punyeta i riure’ns de tot i de tots, el ramat de l’Arca es mou en estol, com un sòl animal, a l’hora d’ajudar a qualsevol dels seus animals que ho necessiti.

Uns són animals mediàtics. Altres són animals polítics. Altres, animals de reconegut prestigi professional. També, ho podeu comprovar en el llibre de socis, molts animals del nostre ramat que vansón, o van ser, admirats pel reconeixement popular assolit per les seves animalades científiques, culturals, esportives, econòmiques o socials. Això sí; tots animals de cap a potes, sense cap mena de dubte.

En els actes importants de Barcelona sempre trobareu algun membre de l’Arca representant al nostre ramat. Fent honor al nostre passat, en els actes relacionats amb les activitats pròpies de l’Arca ens distingireu pels barrets de copa i la banda vermella amb el nostre nom d’animal. Plens d’orgull de pertànyer a una entitat que en el temps i en la memòria de Barcelona ha estat sempre reconeguda com una entitat de prestigi. L’any 2015, aquest reconeixement s’ha fet explícit amb l’entrega de la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona a L’Arca de Noè.

Els animals, membres de l’Arca, ens trobem periòdicament als pinsos que es celebren en diferents estables-restaurants de la ciutat de Barcelona. Aquests pinsos reuneixen al voltant de la taula tots els animals i convidats, barrejant artistes, empresaris, polítics… amb un únic objectiu: compartir estovalles i passar-s’ho d’allò més bé. Un d’aquest pinsos es dedica anualment al lliurament dels Premis Gasela i Pantera, que es celebren des de l’any 1965 i també el Premi Paparra, des de l’any 2002.

En aquesta web trobareu l’agenda d’activitats. Si ens voleu conèixer només cal que seguiu el so de l’esquella, i us poseu en contacte amb nosaltres. L’estable està obert a tots aquells que s’estimen Barcelona i els seus animals.

Una crònica recuperada de la dècada del 1930, ens explica detalladament la situació i els motius del naixement de l’Arca de Noé:

El segle passat, la història de la nostra ciutat va finalitzar amb un simpatiquíssim estol de bon humor. Malgrat les catàstrofes de tota mena que van tenir lloc a Barcelona, durant el segle XIX, el vuit-cents barceloní serà sempre, per a nosaltres, abans que res, l’època del bon humor; i quan parlem d’ell sentim una irresistible tendència a destacar els perfils d’en Pitarra, Aulés, Llanas, Sendil, el bohemi Altadill i el prestidigitador Fructuós Canonge, millor que els Espartero, els Xics de les Barraquetes, els Bernat Xinxola. I és patent la nostra preferència per les gatades, als relats tenebrosos de la Ciutadella.

Se’m permet una opinió sincera, tot i que pot provocar protestes? A mi em sembla que recordem aquell vuitcentisme ple d’humor enginyós amb la nostàlgia de qui recorda quelcom que ja no té i que cada dia és menys al seu abast. No ens enganyem, l’humor d’avui no té comparació amb el dels nostres avis. L’humor actual des del llibre, el diari o l’escenari, és un humor professionalista que no té res a veure amb aquell de l’època dels bastons. I és que avui, per regla general, tothom sembla haver-se empassat un bastó i l’acudit estàndard no aconseguirà mai la gràcia espontània d’una dita de l’Albert Llanas o unes quintillas de Pitarra.

Tanmateix, si algun cop s’arriba a escriure la història de l’humorisme barceloní, el savi encisador que la relati observarà, amb curiositat, que en ple segle actual hi va haver a la nostra ciutat una rebrotada simpatiquísima d’inconfusible segell vuitcentista al qual em referiré breument en la meva Estampa d’avui.

La cosa succeí de la manera més senzilla. Era l’any 1927. Aquell gran artista anomenat Santiago Rusiñol estava reclòs a casa seva perquè no es trobava gaire bé. Els seus amics es tornaven per fer-li companyia. Una tarda l’il.lustre crític i publicista (i barceloní cent per cent) Joaquím Ciervo, estava de torn.

Ciervo que és un home xerraire, amic de l’anècdota, especialment del vuit-cents barceloní, va explicar a don Santiago que son pare li havia explicat que allà per l’any 1870, a la Fonda Falcó, havia assistit a un apta divertidíssim, simbòlic i molt original, atès que tots els assistents tenien cognoms irracionals. Aquell àpat -mongetes amb llomillo- es va anomenar Dinar de les Bèsties i fa fer molt d’aldarull. Comentant aquella història Ciervo proposà a Rusiñol:

I si ens divertíssim una mica? Que us sembla si organitzem una penya humorística?Bé, mans a l’obra.  Mireu: vos i jo tenim cognoms d’animals i moltes són les persones que es troben en el nostre cas. La penya podria anomenar-se Arca de Noè.

Rusiñol es va animar. La idea li agradava, com tot el que fos humorisme i entremaliadura. El seu comentari va ser breu i sucós:

D’aquesta manera va dir  “jo seré l’animal de ploma més petit, però també el més bell.”

Amb la seva característica activitat, Ciervo va iniciar els treballs. La penya va ser un fet. Al cap d’uns dies, a l’Arca de Noè ja hi havia un llop, un conill, un lobo, un garrí, etc, etc.

Rusiñol va rebutjar la presidència, objectant que era un animal mandrós. Llavors va ser nomenat president honorífic per in eternum, i de la presidència efectiva se’n va fer càrrec en Joaquím Ciervo. La penya va ser, des del començament, reducte d’humor, però també d’art. El seu historial – impossible de concretar en uns fulls- va ser escrit pel seu cronista La gran Miloca (època de l’ocell Miloc) amb marcat estil ciervístic. Proliferen els sopars i les visites al Parc Zoològic i el lliurament de condecoracions amb discursos davant les gàbies. L’Arca de Noè va tenir un himne, un òrgan oficial – La Gatzara- i un penó, el símbol del qual reprodueixo.

És clar que no van faltar les persones serioses que van censurar aquell rebrot d’humor vuitcentista, però van caure en el més horrible dels ridículs.

Perquè, cal dir-ho, la Penya era de barrilaires, però de cert to. Prova d’això, és la següent anècdota. El boxejador Primo Carnera va sentir grans desitjos d’entrar a l’Arca. Quan la proposta d’ingrés fou discutida, don Santiago, amb aquella veu pausada i socarrona va emetre el seu vot en contra amb aquestes paraules:

“No fem el primo: que siguem animals, hi passo. Però bèsties, no!”